És el moment de les persones

MEDITERRÁNEO 19/11/12

 

Fa uns mesos la ciutadania valenciana va fer possible que, per primera vegada, es deixaren de banda els interessos partidistes per posar la paraula en el centre de la política i les institucions al servei de les persones. Però estes noves formes de fer política no s’entenen des de Madrid i qui diu representar-nos posa bastons a les rodes al govern de canvi valencià. Per a ells, recuperar la sanitat universal o donar resposta al drama humanitari de les persones refugiades només són intromissions innecessàries. Les persones que formen el poble, les de baix, no importen per a les panxacontentes que ens governen.

Les eleccions que ara vénen no serviran només per a triar qui serà el president. Per primera vegada tenim l’oportunitat de construir un pont a Madrid i posar els interessos valencians a l’agenda política estatal amb veus dels pobles de Castelló que realment es preocupen per les persones que representen.

De la mà deixarem enrere uns pressupostos que ens convertien en ciutadania de segona i aconseguirem un finançament just per tindre els serveis públics que necessitem. La veu de les comarques del nord estarà present per reclamar uns trens de rodalia que funcionen correctament i que arriben a Vinaròs, l’alliberament de l’AP7 i un corredor del Mediterrani que no busque esquivar-nos, sinó contribuir a vertebrar el nostre territori.

Tot açò ho aconseguirem sumant forces i creant ferramentes que siguen útils a la població. Donant resposta a les exigències i necessitats de qui vivim als pobles de les comarques de Castelló. És el moment que les decisions que ens afecten directament es prenguen a casa nostra.

Temps convuls

L’objectiu de Compromís sempre ha sigut crear una societat més justa i igualitària. Per a aconseguir-ho hem fet molts sacrificis, però, a poc a poc, la gent comença a tindre assumit un sentiment d’orgull valencià, un sentiment que havia segrestat el Partit Popular. Imagineu fa uns anys que la societat ens demanara encarat més valencianisme? Per això, no ens hem de detenir, hem de continuar avançant i denunciar allò que realment afecta la nostra terra i preocupa la nostra gent.

Mentre escric estes paraules tinc una maleta oberta per anar a Madrid, no per a anar al congrés sinó per ocupar els carrers per dir prou a la violència masclista. Enguany 84 dones han mort pel simple fet de ser dones, per l’opressió patriarcal que ens obliga a complir uns estereotips marcats i a estar supeditades a les nostres parelles. Però, el més dur de tot, és que això només és la punta visible d’una situació de desigualtat que impregna tota una societat al complet.

Sabem que les dones continuen sense ostentar càrrecs de poder i que tenim una escletxa salarial que ens aboca a treballar 58 dies més que els homes per guanyar el mateix. Això parlant del món laboral remunerat, ja que també dediquem el doble de temps a les feines de la llar. Les dones tenim retallada la nostra llibertat personal, no tenim temps per a ser persones socials, professionals o tindre aficions, la nostra vida es veu limitada cap al desenvolupament familiar.

Condicionada segurament per la meua professió, sovint veig com polítiques poc socials alimenten estes desigualtats. Les baixes de paternitat i maternitat són un exemple, ja que mantenen una estructura que ens ofega a les dones. Estes baixes ens obliguen a vincular-nos a les faenes reproductives, aparten als pares de la criança i priven als xiquets i xiquetes d’un dels seus progenitors. Una situació totalment injusta amagada en la protecció de la maternitat. Una baixa igualitària seria molt més justa en l’àmbit familiar i laboral. Una baixa igual per al pare i per a la mare generaria igualtat a l’hora de repartir-se la faena. A més a més aportaria a la persona acabada de nàixer millor atenció i un vincle més proper, i per igual, amb el pare i amb la mare. Només equiparant la baixa paternal a la maternal s’eliminarien la discriminació laboral a la qual es veuen sotmeses les dones en edat fèrtil i reproductiva.

I no només això, atorgaria molta més justícia en els casos de famílies no tradicionals, ja que la baixa seria atorgable a totes les persones per igual, pel fet de tindre descendència i acumulable només en els casos de famílies monoparentals. No oblidem que la família tradicional tal com l’entenem ja no es pot agafar com a base social. Cada vegada hi ha més famílies monoparentals o de progenitors del mateix sexe, i tot són famílies amb els mateixos drets i amb la mateixa il·lusió per configurar una vida en comú amb infant a la seua llar. La societat ha evolucionat i la legislació ho ha de fer amb ella.
Per això dissabte omplirem els carrers de Madrid, perquè ja no volem més immobilisme ni més desigualtat. Esta és una lluita conjunta que hem de treballar entre tots i totes, homes i dones, famílies completes decidides a dir que volem unes lleis que regulen la realitat social actual. No volem més dones mortes i això exigirà capgirar la societat patriarcal que ens oprimeix a homes i dones, a homosexuals i a heterosexuals. La religió ja no guia les nostres relacions i el patriarcat ha esgotat el seu temps de vigència. Recorrerem Madrid per fer realitat el que tants i tantes pensem, per acabar d’una vegada amb una situació absurda que ja no represente a la major part de la societat.

LA FORÇA DEL TREBALL CONJUNT

La política de Compromís és una política per a les persones. Qui creiem en aquest projecte col·lectiu ho tenim ben interioritzat. Però que significa fer política per a les persones? Davant de dos o més possibles camins triar aquell que més beneficie la ciutadania. Per això, els valencians i les valencianes han d’estar en primer pla, per davant dels interessos de les empreses, dels beneficis dels bancs, davant dels interessos de partit i, fins i tot, davant dels interessos d’un estat que ens controla fermament els diners per tal de tindre al puny els nostres serveis socials.

Però posar les persones al centre de tota decisió és molt més que tot això, és una manera de funcionar com a societat i com a partit. Les persones són el centre de les nostres primàries, on no només s’elegeix un mal anomenat líder, sinó un equip de gent que aportarà el seu punt de vista, la seua manera de fer i la seua veu al projecte. Aquestes primàries segueixen un patró molt clar: una persona, un vot. A poc a poc estem treballant perquè siga un autèntic exercici de radicalitat democràtica, fent entendre que aquest projecte va més enllà dels partits que el formen. Volem que no siguen necessàries les quotes, volem que les cares visibles del partit ho siguen per les seues idees i no pel partit al qual pertanyen.

No tindria sentit, per tant, realitzar una campanya des d’una còmoda cadira en la foscor d’un despatx. Per això la nostra campanya és el contacte, és la proximitat i és el suport que dóna la gent. Vaig fer la meua presentació de candidatura a Castelló i vaig sentir el suport i l’estima de companys i companyes que ja s’han convertit en amistats. Persones que han treballat des del carrer, que han cregut en la força del treball en equip i en la importància de la societat com a motor del canvi. Són eixes persones que han estat presents en manifestacions i recollint roba o material escolar per a les persones necessitades. Són aquelles que no van anar a dormir fins que l’emissió d’RTVV es va tallar definitivament, i les mateixes que diàriament somien en un País Valencià més digne i més just.

En els últims dies m’han passat coses meravelloses que vull compartir amb vosaltres. No m’he recuperat encara de l’assemblea de Gent de Compromís on s’apostava decididament per un Compromís més fort reconeixent JovesPV com la seua organització jove de referència. Jo mateixa, juntament amb altres persones, redactava des de la comissió la ponència per obrir el Bloc Jove, per refundar-lo i donar cabuda a altres persones que tenien moltes ganes de treballar i que, de fet, ho portaven fent des d’altres organitzacions de Compromís. No vam comptar quotes, vam donar l’opció de treballar braç a braç pel que ens unia, la joventut.

Ara més que mai, vull ser la veu dels nostres pobles amb tota aquesta gent al meu costat, amb altres persones que defensen els interessos valencians. Per això necessitem un grup parlamentari propi, valencià. I això no ho aconseguirem a soles, ho aconseguirem com hem fet sempre: sumant esforços i construint el futur. Esforços de totes bandes i de totes aquelles persones i col·lectius que entenguen que hem d’anar a Madrid per fer fàcil el camí valencià. Necessitem un grup parlamentari a Madrid per a fer presents totes les nostres necessitats amb constància.

No podem obviar que el reglament del Congrés atorga espai als grups, no a les persones diputades. Per això necessitem tindre allí força pròpia, amb identitat valenciana, per començar a treballar de valent i demostrar que les formes poden ser molt diverses però que el fons és l’estima per les persones i el treball pel país. Hem de poder reclamar a Madrid un finançament just, i exigir un transport digne, i impedir que juguen amb el nostre entorn, i en eixe camí necessitem d’altres forces que vinguen amb nosaltres i aprofitar-ho per poder ser dos o tres o quatre vegades més gent treballant per fer realitat el canvi valencià complet. Perquè eixe canvi és possible, ho serà amb moltes veus des de l’esquerra, ho serà amb un compromís més fort i més unit, i seguirà posant davant de tot les persones. #AnemCapAvant.

LA POLÍTICA ACTIVA D’ANDREA FABRA

Andrea Fabra deixa la “política activa”, ho deia ahir mateix a una entrevista a un diari castellonec. La deixa perquè “no ha de ser una manera de guanyar-se la vida”, res a veure té que el seu totpoderós pare estiga tancat a la presó i ja no pinte fava dins del PP. Açò recorda un poc al  “Luís. Lo entiendo. Se fuerte.” de Rajoy a Bárcenas: Fabra ha passat de “ciudadano ejemplar” a vergonya per al Partit Popular. I amb la mort del cap, moren tots els tentacles del polp.

Però m’agradaria fer un xicoteta anàlisi del que significa “política activa” per a una esta senyora que diu haver servit als interessos dels pobles de Castelló des de la seua còmoda casa madrilenya.  En els últims 4 anys Andrea Fabra ha fet 62 iniciatives parlamentàries i 34 intervencions, una quantitat desorbitada de feina si la comparem amb 886 iniciatives i les 422 intervencions del diputat de Compromís, Joan Baldoví.

Però la quantitat no està renyida amb la qualitat i la representació que hem delegat en Andrea Fabra també deixa bastant que desitjar. Ella ha estat al Congrés per envestir Mariano Rajoy president, el seu vot ha servit per a aprovar una vegada i una altra els pressupostos generals que marginen al País Valencià. Tant li fa si molts pobles de les comarques de Castelló demananen rodalia o l’alliberament de l’AP7 per evitar els accidents de la Nacional 340, ella viu i treballa per un partit de Madrid  i només se’n recorda de Castelló quan demana el plus per desplaçament.

Però un bon currículum pot compensar la seua falta de dedicació, a esta dona que diu “no voler guanyar-se la vida de la política” només se li coneixen 4 feines: gerent de relacions institucionals de Telefònica, assessora parlamentària (del PP), senadora territorial (designada a dit pel PP) i diputada al Congrés els últims 8 anys (també pel PP)

Ni coneixem que fan, ni coneixem qui són les persones que estan al congrés representant les nostres comarques, excepte quan en seu parlamentària insulten les persones aturades amb un sonat “que se jodan”. No xafen els nostres carrers, no estudien a les nostres universitats, no viuen la realitat d’una terra on encara està tot per fer. Però ara ve el moment de canviar això i demostrar, per fi, que podem tindre representació dels nostres pobles al Congrés, que podem tindre una veu forta i valenta que no deixe que ens menyspreen més.

Necessitem que Compromís tinga força per poder posar en primera plana de la política estatal tots els entrebancs en que ens trobem per fer realitat el canvi valencià. I això s’ha de fer de mans de persones valentes i treballadores, que siguen dels nostres pobles i coneguen les nostres necessitats. S’ha de fer amb energia, empenta i sense immobilisme, perquè quan tot està per fer tot és possible. De la mà podem ensenyar-li a Andrea Fabra que significa “política activa”.